Mostrando entradas con la etiqueta psicopedagoga. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta psicopedagoga. Mostrar todas las entradas

lunes, 10 de noviembre de 2014

"Els nens desencantats"

Entre llibres, material, bibliografia i fitxes, no paro de pensar. Aquest temps davant d'una pantalla d'ordinador em dona per treball, però inevitablement em fa reflexionar sobre els nostres infants.
Em ronda contínuament el cap la idea de "nens desencantats". La pregunta que més em fan és: Què li passa? Està desmotivat, i sembla trist tot el dia.

Ja porto massa temps escoltant la mateixa pregunta. No importa l'edat, tant si són nens petits, pre-adolescents o adolescents, pots veure a la seva cara aquesta tristesa... aquest "desencanteri", la pèrdua de la màgia de viure.

Potser algú ha escoltat al cançó Desenchantee que diu: Tout est chaos , A côté Tous mes idéaux: des mots , Abîmés... Je cherche mon âme, qui pourra m'aider , Je suis d'une génération désenchantée, Désenchantée. D' aquí que els hi digui nens desencantats, perquè em fan sentir el mateix que aquesta cançó.

No sé molt bé que fer ni com aconsellar a aquests pares o mestres. És en moments com aquests que em sento poc preparada per a fer front al meu paper de psicopedagoga, suposo que tots algun cop en la vida ens em trobat a la mateixa situació. Però, amb el poc o molt que sé el que els hi aconsello és:


  • Observar si la desmotivació és produeix només amb temes escolars o afecta també a l'àmbit familiar i d'amics.
  • Parlar i escoltar els fills. Els hem de fer saber que estem per escoltar-los i ajudar-los.
  • Paciència. No tots els nens són iguals, cal tenir paciència i donar al fills espai i temps fins que es trobin amb cor d'explicar-nos cada dia més coses.
  • Motivar-los positivament. Si sempre els hi diem les coses que fan malament per tal que millorin, també em de dir les coses que fan bé. Molts cop creiem que si ja està ben fet no cal reforçar-ho i per això no felicitem les coses ben fetes. Unes paraules positives i un gest d'ànim són la millor motivació.
  • Mostres d'afecte. Com dèiem abans, cada nen és un món, i no tothom és capaç de mostrar o donar afecte, però "el llenguatge de les abraçades" és tant o més important que el de les paraules. Amb les mostres d'afecte, el nostre cervell genera com a resposta endorfines, conegudes com a hormones de la felicitat, ja que quan són alliberades el nostre cos rep una sensació de benestar semblant a la felicitat.
  • El treball conjunt. És molt important parlar amb els/les mestres, informar-los de la situació que estem observant per tal que ells també estiguin al tant i ens puguin ajudar.
  • En cas necessari, consultar amb un professional que ens pugui ajudar.


Us deixo un vídeo, per reflexionar, sobre la dificultat de trencar les pors que els encadenen. Ajudem als nostres fills a trencar-les, i ser feliços. 


miércoles, 4 de junio de 2014

Reflexió II: el període de practiques


El centre i l'atenció:
El Gabinet (dividit en dos seus) és un centre més o menys conegut per les escoles d' ambdues poblacions o barris degut als anys que porta. La majoria de tutors/es i mestres de les escoles properes la coneixen de les nombroses entrevistes realitzades.

És un centre amb nombrosos recursos: material, test, llibres, jocs, espai,... Als quals es dona molt d'ús en totes les sessions. Aquesta diversitat fa que la feina no sigui repetitiva, cap sessió és igual a l'anterior, ni cap d'elles es centra en un tema concret. S'intenta treballar una mica de tot (atenció, concentració, lateralitat, motricitat,....) a cada sessió, de forma atractiva i valorant cada cas, cada nen que hi ha al davant, cada necessitat i la situació personal-emocional.

Tot i que no m'agrada parlar d'atenció als usuaris o clients, ja que es tracta de temes personals en els que per sobre dels diners està el servei i, molt més important, la persona; no podem deixar de banda el fet que aquesta és una forma d'oferir l'atenció psicopedagògica en l'àmbit privat, empresa.
Per tant, i des del meu punt de vista personal, pel que fa a l'atenció (tant la que reben pares com els nens o adolescent) es totalment individualitzada, pensada exclusivament per a cada cas. Amb sessions en les que es treballa sense un guió clínic establert. Totes les sessions són igual, i alhora diferents. Iguals, en el sentit que hi ha una part de conversa, una part de feina i una part de joc. Però, sense un guió rígid que marqui el temps necessari per cada cosa o per cada feina. Tot dependrà del dia, dels problemes, de la situació real,... en resum, de la persona que tenim al davant.
"Puedes diseñar la mejor sesión del mundo que les resultará aburridísima. Puedes ir a salto de mata y que todo salga genial. Algo que a ti te parece muy aburrido consigue llamar su atención, así que nunca des nada por hecho".

Mai hem d'oblidar que davant tenim un nen, nena, adolescent o jove, amb "x" problemes o sense, amb un bon o mal dia, al qual em de forçar a treballar allò que més els hi costa.
Aprofitaré paraules de la meva tutora: "Imagina que has de fer una cosa que no t'agrada, que te costa, i que et posen un mirall davant per tal que vegis què malament ho fas". No sé com reaccionaríem molts de nosaltres, per tant, sempre hem de ser conscients i respectar al qui tenim davant. Però, amb el "seny" de saber fins a quin punt són o no capaços de fer la feina i poden o no esforçar-se una mica més.


La meva tutora:

Pel que fa a ella, només puc dir que té tot el meu respecte i admiració. És una gran professional, dedicada a la psicopedagogia per vocació, i altruisme. Fa uns 20 anys que exerceix com a psicopedagoga, i sempre dins el camp de l'educació especial.
El bon funcionament del centre i el reconeixement que té per part de les families i altres professionals, és fruit de seu treball imparable i esforç. En aquests mesos he pogut observar, a més dels casos, el seu constant treball.

M'he sentit molt còmoda i molt ben acollida per ella, i el treball que fa de Reeducació encaixa perfectament amb la meva visió de la feina del psicopedagog, i amb els valors que, penso, ha de tenir i transmetre com a professional i com a persona.


El temps:
Les 75 hores obligatòries es van quedar curtes. Donada la quantitat de casos que porta el centre només he pogut he pogut veure uns 10 presencialment, els que reben visita en horari de mati. Dels que ho fan horari de tarda, he pogut fer la revisió i estudi del cas.

A més, la meva tutora em va fer una llarga explicació dels més difícils que ha tingut durant aquests anys, o dels que té actualment, fent una reflexió de la pràctica feta, dels errors i dels encerts.
Aquestes sessions em van ajudar a comprendre les similituds i alhora les diferències que tenen entre sí tots els casos.


Els aprenentatges:
Aquests últims dos mesos han estat els més importants  com estudiant de pedagogia i psicopedagogia. Durant una mica més de 6 anys, i al llarg de dues llicenciatures, he estat formant-me en els processos d'ensenyament-aprenentatge, els models educatius, psicologia aplicada a l'educació,... però ha estat en aquests període de pràctiques on tot això ha pres sentit. Cada part de coneixement teòric estudiada ha trobat el seu exemple pràctic.

Després de molt de temps, en el que el cap era un mar de conceptes als que intentava donar sentit, i després de repetir-me mentalment la famosa frase "sólo sé que no sé nada"; ara em sento molt més segura d'allò que sé, i també d'allò que no sé i que haig de seguir formant-me i buscant alternatives.

Aquests mesos han estat molt intensos, plens de conceptes nous, de noves idees, de casos, d'exemples, de converses formal e informals,... plens de psicopedagogia al terreny professional i personal.

Fent un anàlisi més o menys ràpid, necessari per acabar amb aquesta primera etapa del blog, només puc sentir-me satisfeta de la feina feta, del temps emprat i dels coneixements adquirits.
Però, aquesta reflexió no s'acaba aquí. Ara, tindré temps de seguir analitzant-ho tot, aprofundir més i preparar-me per continuar enriquint aquesta experiència al Pràcticum II, i la resta de la meva carrera professional.


El Pràcticum II:

Si tot va bé, i a l'espera de la resolució de la sol·licitud de pràcticum i de la PAC 3, el Pràcticum II el realitzaré al mateix centre.
La idea, a hores d'ara, és centrar-me en l'elaboració de materials i en com aprofitar molt més tots els recursos de que es disposa al gabinet, veure casos nous i primeres entrevistes,...









viernes, 23 de mayo de 2014

El cas 6: TDAH i esperit de superació

El cas 6 és una noia de 17 anys. Assisteix a reeducació al gabinet des de fa uns 8 anys. Va arribar al gabinet derivada per l'escola. el diagnòstic va ser TDAH amb predomini d'inatenció.

Al mes de març vaig poder escoltar la seva història narrada per ella mateixa:

Els seus pares creien que era una vaga perquè li costava molt posar-se a treballar i trigava molt en fer els deures. "Quan feia 3r de primària podia estar-me fent deures fins a les 11 de la nit". Trigava molt en copiar, no entenia els exercicis,...

Finalment, la seva tutora d'aquell moment diu als pares que la nena té problemes de lecto-escriptura i es distreu constantment. A més a més dels problemes en la relació amb iguals. I així, va arribar derivada al centre.

"En aquell moment, els seus pares van entendre que la seva filla no era vaga, sinó que tenia dificultats", afegeix la Mayte.
Segons ella mateixa, des d'aquell moment es van centrar molt més en ajudar-la. Tot i que sempre havia sentit el recolzament dels seus pares, especialment el de la seva mare, ara ho sentia més. Ja no la jutgaven de "vaga", sinó que la van ajudar a superar les seves dificultats i fer-li veure que podia i,que havia de seguir esforçant-se. 

Fins i tot tenia dificultats a allò que més li agradava. Des de molt petita feia gimnàstica artística, i sempre tenia por de quedar-se en blanc, sortia nerviosa i amb ganes de plorar. Però com a bona esportista, l'esperit de superació la va mantenir allà.

Escoltar la seva història em va emocionar. No té res d'especial, és com gairebé totes les històries que arriben al gabinet, o com les que jo veig als nens que faig reforç. Però, escoltar-la explicant la seva història, mirant-la als ulls, podia sentir perfectament les seves emocions: el patiment que va passar, l'esforç, els problemes amb les companyes de classe,... i la felicitat d'haver superat tot això.

Ahir la vaig tornar a veure. Falten dos setmanes per acabar el curs, està fent batxillerat adaptat a 3 anys i les seves notes són increïbles. Continua fent gimnàstica i en pocs mesos anirà al Mundial de gimnàstica 2014.

Potser aquest cas m'ha arribat al cor, com molts altres no ho fan, pel fet de poder veure que amb els anys aconsegueixen el que es proposen, potser a estat per la felicitat que ella mateixa transmetia.
El que està clar és que ella és el clar exemple de la lluita, la constància i les ganes de seguir endavant, amb l'esperit de superació que tot esportista té.

viernes, 16 de mayo de 2014

El cas 5, i reflexions al voltant de la idea: "Tot és educar"

El cas 6 és un nen de 6 anys. Fa P-5 i va arribar a l'inici de curs derivat per la seva pediatra del CAP. Segons aquesta, un nen molt impulsiu i hiperactiu.

El primer dia que el vaig veure la meva tutora només em va donar d'ell aquests detalls. Esperava, per tant, trobar-me un nen de 5 anys incapaç d'estar-se a la cadira i amb certes dificultats per realitzar la feina preparada per aquell dia. Però, tot el contrari, vaig trobar-me davant un nen tranquil, assegut a la cadira explicant-nos que aquella setmana havia estat castigat; i amb moltes ganes de treballar.

També em va sorprendre la feina que vam realitzar, era un fitxa pensada per fer-la amb ajuda, però ell era (gairebé) capaç de fer-la sol. Havia de reconèixer el dibuix, dir el nom i reconèixer quina era la paraula més curta de la fila. Sorprenentment, amb només 6 anys, té un vocabulari molt ample (és capaç de reconèixer els dibuixos i dir el nom de tots els elements), a més té una gran consciència fonètica-fonològica. I, encara més increïble, era capaç de picar de mans les síl·labes de les paraules i directament dir el número.

Potser no és la feina més adequada per un nen d'aquesta edat, però es tracta de l'edat numèrica o del que ell es capaç de fer? Es tracta de quedar-nos només amb el treball de síl·labes, o es tracta de treballar més a fons (frenar la impulsivitat, el treball durant un període de temps més llarg, la concentració, vocabulari, lletres, consciència sil·làbica,...) ?

Després de 2 mesos de pràctiques, en que el l'he pogut veure un cop per setmana, no he vist mostres d'aquesta impulsivitat i hiperactivitat. Si ve és cert que un cop fora de la sala de treball es mostra mogut i molt dependent de la mare.
Però, el que si he pogut veure és un nen que mostra molta voluntat per fer les coses bé i molt intel·ligent, tot i que molt immadur.

Reflexionant amb la meva tutora, em va dir: "tot és educar", fins i tot quan l'acompanyes al lavabo, mentre parles amb la seva mare o quan reps una trucada i ell ha d'esperar.
Des d'aquest cas, que és un dels més petits fins als més grans o, fins i tot, el propis pares el que busquen en algun moment o altre és ajuda, consell, que els facis de guia en el problema que tenen,... i fins a quin punt això no és educar?

I la meva pregunta va ser: Qui ens ensenya a estar sempre educant? Estic/Estem preparats per això?

La Maite em va dir: Només es tracta de posar una mica de seny.




jueves, 8 de mayo de 2014

Artículo: El autismo en el primer año

Os enlazo a continuación un nuevo articulo sobre la detección temprana de Trastorno del Espectro Autista entre los 6 y 12 meses.

http://www.orientacionandujar.es/wp-content/uploads/2014/05/Paula-y-Artigas-2014-El-autismo-en-el-primer-a%C3%B1o.pdf

Resumen. 
Actualmente es posible diagnosticar el autismo con un alto grado de fiabilidad entre los 18 meses y los 2 años. Sin embargo, los primeros síntomas ya están presentes mucho antes del diagnóstico. Ello ha dado pie a que se hayan llevado a cabo múltiples estudios, retrospectivos y prospectivos, orientados a detectar manifestaciones que faciliten un diagnóstico lo más precozmente posible. A partir de estas investigaciones se han podido detectar síntomas cuya aparición se sitúa entre los 6 y 12 meses. Aunque se ha visto que estos síntomas tienen un interés diagnóstico limitado, aportan información muy valiosa para la comprensión del autismo en el marco de los trastornos del neurodesarrollo, en el sentido de destacar un patrón evolutivo que en su inicio es común a diversos trastornos, pero que progresivamente va configurando un fenotipo específico.

Paula-Pérez I, Artigas-Pallarés J. El autismo en el primer año. Rev Neurol 2014; 58 (Supl 1): S117-21.

lunes, 5 de mayo de 2014

El cas 4.: possible TANV (dispràxia de construcció)

"Bon dia, em dic.... i sóc...".

El cas nº 4 és l'únic que he pogut seguir des de l'inici. Fa aproximadament un mes va arribar al gabinet per demanda de l'escola.
Té 8 anys, i fa 2n curs a una escola pública. De l'informe que envia la tutora podem destacar:
  • disfunció motriu global 
  • dificultats en la relació amb l'espai (escriptura)
  • dificultats en l'escriptura: lletra disgràfica ( i es menja lletres)
Pels antecedents, i segons el que es va anar veient a les següents sessions, tot indica a un possible TANV (dispràxia de construcció) o alguna disfunció neurològica. 
Tot i que es mostra molt treballadora i amb ganes de "fer-ho bé" durant els diversos tests i les diverses sessions, també es mostra cansada en diversos moments. 
M'agradaria destacar certs punts de les diverses proves:
  • Figura de REY còpia: Vol girar el full. Es mostra molt nerviosa i insegura. El dibuix surt en mirall. Molt probablement el resultat de la prova sigui molt baix ja que la figura està desestructurada i té parts irreconeixibles. 
  • Figura de REY memòria: Només es capaç de fer la línia inferior i la creu.
    (té relació amb el que apuntava la tutora: dificultats en la relació amb l'espai)
  • TALEC còpia: disgràfia per cansament, canvia molts cops de lletra i de tamany.
  • TALEC redacció lliure: a l'inici agafa el llapis correctament, però fa la lletra molt gran i pressiona excessivament.
  • TALEC dictat (nivell II): agafa malament el llapis, a mig dictat es mostra cansada i comença a jugar.
    (El TANV afecta a la pràxia, i per tant al fet d'escriure).
  • ITPA memòria sequencial visual: Recorda la figura però alhora de dibuixar ho cap a dalt, en comptes de fer-ho d'esquerra a dreta.
    (Segons el manual de correcció de la prova, aquest es un signe primitiu o infantil)
    En les sèries més llargues, com que no li caben al requadre ho fa horitzontal però escriu de dreta a esquerra.
    (Segons el manual de correcció de la prova, indica dificultats en la lateralitat)
  • ENFEN: mostra un nivell mig a totes les àrees excepte a l'àrea de comprensió auditiva que té un nivell mig-baix.

Amb tots aquests resultats, els que falten per obtenir i la visita a ASPACE, l'únic que penso és què difícil és fer la nostra feina correctament. 
En una conversa informal amb la meva tutora, ella m'explica que aquesta dificultat per diagnosticar la tindré sempre. Casos com aquest seria molt més fàcil catalogar-ho dins un T. Generalitzat del Desenvolupament o  T. Generalitzat de l'Aprenentatge, i anar-ho valorant amb el pas del temps per veure cap a què deriva. 

--------------------------------------------------

Per si voleu més informació sobre el TANV:

R. Colomé, A. Sans, A. López-Sala, C. Boix (2009) Trastorno de aprendizaje no verbal: características cognitivo-conductuales y aspectos neuropsicológicos: 


E. Rigau-Ratera, C. García-Nonell, J. Artigas-Pallarés (2004) Características del trastorno de aprendizaje no verbal: 


M. Montfort , A. Juarez (1999) Los niños difásicos. Descripción y tratamiento. Madrid: CEPE


lunes, 28 de abril de 2014

Reflexions al voltant del TDAH

Sembla ser que el TDAH està de moda, o almenys, aquesta frase sí que està de moda.
El TDAH, tal com vam estudiar a l'assignatura de Dificultats de l'aprenentatge, és un trastorn per dèficit d'atenció amb tres sub-tipus:

  • TDAH amb predomini d'inatenció
  • TDAH amb predomini hiperactivitat
  • TDAH de tipus combinat
Com tots els trastorns, es troba dins el DSM (Manual diagnòstic i estadístic de trastorns mentals).

El fet que ens últims anys tothom parli d'aquest trastorn com una moda o un boom, fa que es tingui una idea errònia sobre aquest. I, sobretot, una afectació negativament sobre els nens/es i adults que ho pateixen.

Al centre on estic realitzant les pràctiques hi ha nombrosos casos de TDAH: de tipus combinat, inatent o hiperactiu; casos fàcils i casos difícils. 
Però, el que tenen en comú tots aquests nens que arriben amb un cartellet de "mandrós", "mogut", "impertinent"... és la manca de comprensió i ajuda per part dels altres, i per part d'un mateix.
Cal escoltar els nens i fer-los entendre allò que els passa, i cal que també ho fem amb les families, i molts cop també amb els mestres. I un cop haguem aconseguit entendre a la persona que tenim davant, aleshores podrem ajudar-la.


LA MEVA PRIMERA EXPERIÈNCIA AMB EL TDAH

El meu aterratge al món de les dificultats de l'aprenentatge, i més concretament en el TDAH, va ser al 2009. Era el meu segon any estudiant Pedagogia i vaig començar a fer classes de reforç, com la majoria d'estudiants però, no va ser fàcil. 

Vaig començar amb la L., estavem al primer trimestre de quart de primària i tenia problemes de lecto-escriptura. Això era l'únic que jo sabia. Unes setmanes més tard, em va trucar la seva Psicopedagoga (actualment, la meva tutora de pràctiques) per dir-me que estava contenta amb la feina que estava fent amb la L., i per oferir-me, si volia, altres nens que necessitaven reforç.

Així doncs, vaig començar amb en P. feia tercer de primària i "té dèficit d'atenció" (em va dir la seva mare). Sabia el que era, o tenia una idea, havia escoltat parlar del dèficit d'atenció, però va ser dur aquell primer curs amb ell.
El seu nivell de lectura era de principis de segon, i recordo que el primer dia vam preparar una prova de medi... Estudiar tot un tema de medi natural amb el nivell de lectura i comprensió que tenia... no sabia que fer...

Una mica més tard, cap meitat de curs, vaig començar amb en M. feia 6è de primària, portava anys diagnosticat de dèficit d'atenció i es medicava. El treball amb en M. va ser intens.

Em trobava molt perduda. Dubtava si el que feia era o no correcte... I em vaig posar en contacte amb la Mayte. Em va dir que molt pitjor que les seves dificultats eren la seva desmotivació i, en alguns casos desinterès. Per tant, si havia de donar el 100% a l'hora d'ensenyar-los, hauria de donar el 200% en motivar-los. 

Aquí va ser con vaig començar a entendre que el TDAH és una realitat, que vivim en una societat molt poc comprensiva, i que en qüestió de trastorns no hi ha modes, sinó necessitats.

Ningú qüestionaria una persona asmàtica, o a algú que no hi veu bé i necessita ulleres. I doncs, perquè si que ho fem amb els qui pateixen TDAH?

martes, 22 de abril de 2014

Agulla, fil i tisores

- Jo sóc Psicopedagoga
- Psico... què?
- Psicopedagoga
- Ah!... I... què fas?
- Doncs mira, sóc com una modista. Faig un vestit a mida a cadascú que ve. Igual que les modistes tallen un vestit ideal per a cada persona, i ho fan amb agulla, fil i tisores; jo, faig un vestit a mida, seguint les necessitats de cada persona, i ho faig treballant amb pedagogia i psicologia.
A vegades, ni jo mateixa sé com m'ho faig. I, igual que les modistes, em trobo amb gent que ve amb "vestits" que no hi ha per on agafar-los. Però, igual que elles, sempre trobo la manera de reconduir la feina; si més no, hi poso tot el meu esforç. Sense donar tot el que puc de mi, aquesta feina no tindria sentit.
- Ah!... Interessant...Què dius que ets?


- Sóc PSICOPEDAGOGA!