L'esport com a via per canalitzar la hiperactivitat, la frustració,...

Molts cops, amb els casos de nens amb TDAH ens trobem amb que no tenen temps per fer "res que els hi agradi" ja que quan surten de l'escola han d'anar directament a casa ja que tenen deures, repàs, anglès, ... I, tots som conscients que necessiten més temps que la resta per fer els deures o estudiar ja que la seva concentració no és tant sostinguda.

Potser cal obrir la ment cap, adonar-nos que aquests nen (els que més els hiperactius) ens demanen a crits fer activitats on s'hagin de moure per canalitzar la seva hiperactivitat, l'energia acumulada, la frustració dels dia a dia,...

L'esport és la millor eina per fer-ho. Dedicar un cert número d'hores a la setmana no farà que el rendiment escolar baixi, en la majoria de casos és al contrari. A més, facilitarem la relació del nen amb altres iguals fora de l'escola, la cerca d'interessos i, sobretot, la motivació.

Des de l'observació d'aquest pràcticum I he pogut ratificar la idea que ja tenia: els nens esportistes són més constants, s'esforcen més i són més feliços.

Si comparem els nens que fan algun esport dels que no fan cap, clarament podem veure que aprofiten més el temps els que fan esport, ja que saben que han d'aprofitar el temps; són més constants i aconsegueixen major concentració, ja que amb l'esport han alliberat tensió i energia; són més feliços, ja que fan alguna cosa que els motiva i generen endorfines ("hormones de la felicitat") que redueixen l'angoixa i l'ansietat.

Grans esportistes com Michael Phelps  i Usain Bolt pateixen TDAH i la seva via de sortida va ser l'esport. 

Us deixo unes webs que fan referència a la importància de l'esport:

http://issuu.com/hospitalsantjoandedeu/docs/2013_05_15_informe_faros_07_cat/38 

http://www.hiperactividadmedicosypacientes.com/reto_1.html

http://www.xtec.cat/~mmusson3/hiperactius.htm

http://educatdah.wordpress.com/2014/02/05/deporte-y-tdah/

El cas 5, i reflexions al voltant de la idea: "Tot és educar"

El cas 6 és un nen de 6 anys. Fa P-5 i va arribar a l'inici de curs derivat per la seva pediatra del CAP. Segons aquesta, un nen molt impulsiu i hiperactiu.

El primer dia que el vaig veure la meva tutora només em va donar d'ell aquests detalls. Esperava, per tant, trobar-me un nen de 5 anys incapaç d'estar-se a la cadira i amb certes dificultats per realitzar la feina preparada per aquell dia. Però, tot el contrari, vaig trobar-me davant un nen tranquil, assegut a la cadira explicant-nos que aquella setmana havia estat castigat; i amb moltes ganes de treballar.

També em va sorprendre la feina que vam realitzar, era un fitxa pensada per fer-la amb ajuda, però ell era (gairebé) capaç de fer-la sol. Havia de reconèixer el dibuix, dir el nom i reconèixer quina era la paraula més curta de la fila. Sorprenentment, amb només 6 anys, té un vocabulari molt ample (és capaç de reconèixer els dibuixos i dir el nom de tots els elements), a més té una gran consciència fonètica-fonològica. I, encara més increïble, era capaç de picar de mans les síl·labes de les paraules i directament dir el número.

Potser no és la feina més adequada per un nen d'aquesta edat, però es tracta de l'edat numèrica o del que ell es capaç de fer? Es tracta de quedar-nos només amb el treball de síl·labes, o es tracta de treballar més a fons (frenar la impulsivitat, el treball durant un període de temps més llarg, la concentració, vocabulari, lletres, consciència sil·làbica,...) ?

Després de 2 mesos de pràctiques, en que el l'he pogut veure un cop per setmana, no he vist mostres d'aquesta impulsivitat i hiperactivitat. Si ve és cert que un cop fora de la sala de treball es mostra mogut i molt dependent de la mare.
Però, el que si he pogut veure és un nen que mostra molta voluntat per fer les coses bé i molt intel·ligent, tot i que molt immadur.

Reflexionant amb la meva tutora, em va dir: "tot és educar", fins i tot quan l'acompanyes al lavabo, mentre parles amb la seva mare o quan reps una trucada i ell ha d'esperar.
Des d'aquest cas, que és un dels més petits fins als més grans o, fins i tot, el propis pares el que busquen en algun moment o altre és ajuda, consell, que els facis de guia en el problema que tenen,... i fins a quin punt això no és educar?

I la meva pregunta va ser: Qui ens ensenya a estar sempre educant? Estic/Estem preparats per això?

La Maite em va dir: Només es tracta de posar una mica de seny.

Reflexions al voltant del TDAH

Sembla ser que el TDAH està de moda, o almenys, aquesta frase sí que està de moda.
El TDAH, tal com vam estudiar a l'assignatura de Dificultats de l'aprenentatge, és un trastorn per dèficit d'atenció amb tres sub-tipus:

• TDAH amb predomini d'inatenció
• TDAH amb predomini hiperactivitat
• TDAH de tipus combinat

Com tots els trastorns, es troba dins el DSM (Manual diagnòstic i estadístic de trastorns mentals).

El fet que ens últims anys tothom parli d'aquest trastorn com una moda o un boom, fa que es tingui una idea errònia sobre aquest. I, sobretot, una afectació negativament sobre els nens/es i adults que ho pateixen.

Al centre on estic realitzant les pràctiques hi ha nombrosos casos de TDAH: de tipus combinat, inatent o hiperactiu; casos fàcils i casos difícils. 

Però, el que tenen en comú tots aquests nens que arriben amb un cartellet de "mandrós", "mogut", "impertinent"... és la manca de comprensió i ajuda per part dels altres, i per part d'un mateix.

Cal escoltar els nens i fer-los entendre allò que els passa, i cal que també ho fem amb les families, i molts cop també amb els mestres. I un cop haguem aconseguit entendre a la persona que tenim davant, aleshores podrem ajudar-la.

LA MEVA PRIMERA EXPERIÈNCIA AMB EL TDAH

El meu aterratge al món de les dificultats de l'aprenentatge, i més concretament en el TDAH, va ser al 2009. Era el meu segon any estudiant Pedagogia i vaig començar a fer classes de reforç, com la majoria d'estudiants però, no va ser fàcil. 

Vaig començar amb la L., estavem al primer trimestre de quart de primària i tenia problemes de lecto-escriptura. Això era l'únic que jo sabia. Unes setmanes més tard, em va trucar la seva Psicopedagoga (actualment, la meva tutora de pràctiques) per dir-me que estava contenta amb la feina que estava fent amb la L., i per oferir-me, si volia, altres nens que necessitaven reforç.

Així doncs, vaig començar amb en P. feia tercer de primària i "té dèficit d'atenció" (em va dir la seva mare). Sabia el que era, o tenia una idea, havia escoltat parlar del dèficit d'atenció, però va ser dur aquell primer curs amb ell.

El seu nivell de lectura era de principis de segon, i recordo que el primer dia vam preparar una prova de medi... Estudiar tot un tema de medi natural amb el nivell de lectura i comprensió que tenia... no sabia que fer...

Una mica més tard, cap meitat de curs, vaig començar amb en M. feia 6è de primària, portava anys diagnosticat de dèficit d'atenció i es medicava. El treball amb en M. va ser intens.

Em trobava molt perduda. Dubtava si el que feia era o no correcte... I em vaig posar en contacte amb la Mayte. Em va dir que molt pitjor que les seves dificultats eren la seva desmotivació i, en alguns casos desinterès. Per tant, si havia de donar el 100% a l'hora d'ensenyar-los, hauria de donar el 200% en motivar-los. 

Aquí va ser con vaig començar a entendre que el TDAH és una realitat, que vivim en una societat molt poc comprensiva, i que en qüestió de trastorns no hi ha modes, sinó necessitats.

Ningú qüestionaria una persona asmàtica, o a algú que no hi veu bé i necessita ulleres. I doncs, perquè si que ho fem amb els qui pateixen TDAH?