S'acaba el període de pràctiques, i fins aquí també amb aquest blog. O, almenys, amb les entrades que fan referència al meu període com a estudiant en pràctiques al gabinet (quí sap si mai no continuaré escrivint).
Fa pena, però alhora és gratificant saber que he arribat fins aquí. Ara toca seguir el camí "amb unes sabates noves" com a professional, com a psicopedagoga i com a persona: seguir creixent, formant-me i guiant a tots aquells qui pugui. Arribats a aquest punt, toca ser una bona professional, exercir com a psicopedagoga el millor que pugui, posant en pràctica tot allò que he après tant a nivell teòric com pràctic.
I, encara que sembli repetitiva, m'agradaria acabar la meva reflexió final del pràcticum II de la mateixa manera que vaig acabar la del primer, ja que tot i que he après i he vist coses noves, continuo sent la mateixa i pensant el mateix:
" Massa cops m'he deixat endur per les reflexions personal. Però no entenc la psicopedagogia sense les emocions que aquesta em desperta.
Com a reflexió del que aquests mesos han significat per a mi, us deixo un poeta que per a mi descriu el que és la nostra feina":
Enseñarás a volar,
pero no volarán tu vuelo.
Enseñarás a soñar,
pero no soñarán tu sueño.
Enseñarás a vivir,
pero no vivirán tu vida.
Sin embargo
en cada vuelo,
en cada vida,
en cada sueño,
perdurará siempre la huella
del camino enseñado.
(Teresa de Calcuta)
Atentament,
Judit S.
Judit S.
